Seis explicaciones matemáticas a los misterios del pop a partir de las últimas revelaciones musicológicas.

Ésta es la primera entradilla de la historia que no responde las cinco preguntas clásicas del periodismo, sino que plantea seis: ¿Están las melodías cerca de acabarse? ¿Por qué el iPod parece el mejor de los djs? ¿Hay música para chicas y para machotes? ¿Por qué tengo muchos más discos en las letras M y S que en el resto? ¿Cuántos años faltan para que toda la música acabe en Internet? ¿Por qué la segunda canción del disco parece siempre la mejor? Las preguntas son del jefe, así que hay que responderlas. Por fortuna no falta material en las librerías, con las recientes obras del neurólogo Oliver Sacks (Musicofilia, en Anagrama) o del músico y científico cognitivo Daniel Levitin (El cerebro y la música, en RBA), ambas originales y de un gran interés, y de algún otro libro. Además uno tiene sus contactos, así que vamos a ello.

- ¿Están las melodías cerca de acabarse o las canciones (no atonales, claro) son infinitas? El número de melodías dodecafónicas es fácil de calcular -son unos 500 millones-, pero difícil de interpretar. Casi toda la música es tonal, es decir, que se basa en generar y resolver tensiones sobre un punto de anclaje o reposo armónico (la tonalidad, como do mayor o la menor). Cualquier sistema tonal implica que unas notas (la tónica o ancla y sus socios naturales) se utilizan mucho más que otras en una melodía.

Lo que hizo Schönberg fue prohibir por estatuto usar una nota más que otra: la melodía dodecafónica debe llevar las 12 notas que hay en la escala, y ni una más. Schönberg no fue el primer músico atonal, pero sí el primero en proponer esa fórmula matemática simple para garantizar al compositor una atonalidad cristalina.Las posibles melodías dodecafónicas, por tanto, son las permutaciones de 12 notas tomadas de 12 en 12, que son 12! (12 factorial, o 12 x 11 x 10 x 9…), o cerca de 500 millones. La biblioteca de iTunes tiene seis millones de canciones, así que ahí parece haber margen para 80 bibliotecas iTunes más. Lo que ocurre es que poca gente llamaría melodías a la mayor parte de esos productos matemáticos.

Responde mi crítico musical favorito, Diego A. Manrique: “Uno de los primeros números de Rolling Stone se planteó la cuestión a principios de los setenta. ¿Se están acabando las melodías? No supieron responderla”.

¿Cuántas melodías tonales hay? Una forma de estimarlo puede ser no partir de 12 notas, sino de 7: la escala diatónica descubierta por Pitágoras (do re mi fa sol la si), casi un producto de la física del sonido. Son las teclas blancas del piano, y casi cualquier forma en que uno toque esas teclas produce una melodía tonal.

Pero las permutaciones de siete notas tomadas de siete en siete apenas pasan de 5.000. Cada una debería estar repetida 1.200 veces en iTunes. Y aún puede que siete notas sean demasiadas. El mayor éxito de Weather Report, Birdland, se basa en una melodía de una simpleza insultante: sus cinco notas sólo dan 120 permutaciones. ¿Entonces qué pasa?

Que el diablo mora en los detalles. Cuando las primeras bossa nova fueron acusadas de monótonas, Antonio Carlos Jobim respondió con la Samba de uma nota so, donde la única nota de la melodía adquiere cinco significados radicalmente distintos según a qué acorde pertenezca. La innovación en música, como en todo lo demás, no es una cuestión de combinatoria, sino de profundidad, durará cuanto dure el talento.

- ¿Cómo funciona el shuffle del iPod, que a veces parece el mejor de los djs? “La reproducción de canciones obedece estrictamente a una selección aleatoria entre las que tiene almacenadas”, dice el portavoz de Apple, Paco Lara. ¿Será entonces el azar el mejor de los djs? No. La clave está en el almacén, o en su guardián: un autómata llamado Genius. Es parte de la última versión de iTunes, el programa de Apple para reproducir, organizar, sincronizar y comprar música.

“iTunes 8 incluye la revolucionaria característica Genius”, explica Lara, “que con un solo click en una canción crea una lista de reproducción con otras canciones de tu biblioteca que van bien juntas con ella”. Pero entonces, ¿está programado en iTunes el concepto ir bien juntas? Aquí pinchamos: “Me temo que los algoritmos que están detrás de la tecnología Genius no están descritos públicamente”.

Según Apple, Genius ayuda al usuario a “redescubrir las canciones favoritas que ya tiene”, y le sugiere canciones afines “que todavía no tiene”, por si quieren añadirlas a su colección. Genius combina tu información con los datos anónimos de millones de usuarios de iTunes y la procesa con esos misteriosos “algoritmos desarrollados por Apple”. ¿De qué van?

Genius es un filtro colaborativo, un tipo de programa que recoge información sobre los gustos de todos y la usa para predecir el gusto de cada uno. Estos sistemas no funcionan sacando promedios, sino deduciendo pautas. Buscan a otros usuarios con tu mismo patrón de preferencias, y luego aplican un principio simple y eficaz: quienes han coincidido antes tienden a coincidir después. Los humanos somos así, y Genius lo sabe.

“Pruébalo”, me dijo Lara, y así lo he hecho estos días. Es verdaderamente espectacular. Con muy poca información de partida -como una versión concreta de Summertime por el guitarrista de jazz Barney Kessel-, Genius ha clavado mi perfil de oyente, hasta el extremo de que ya me ha descubierto otros cuatro guitarristas a los que ignoraba por entero, y que me gustan mucho más que Barney Kessel, les confieso espontáneamente. ¿Cómo lo hizo?

Manrique explica: “Hay una empresa que se dedica a clasificar las canciones según características como el tiempo que tarda en entrar la melodía, el número de veces que se repite el estribillo o el tipo de armonías. Presumían de predecir los éxitos”. Así funciona Genius -con criterios musicológicos- y por eso funciona tan bien.

Pero Genius también usa cualquier otro truco que le venga bien. Por ejemplo, le metí las gymnopédies de Erik Satie y me devolvió el tema de La lista de Schindler, de John Williams, que no se parece en nada. Genius lo había encontrado en Google. Y no reparó en que ése era otro John Williams: un guitarrista clásico conocido por sus transcripciones de Satie.

- ¿Hay una música para chicas y otra para machotes? “Sí, pero sólo en España”, responde con humor (alemán) mi musicólogo y neurocientífico favorito, Stefan Koelsch, del Instituto Max Planck de Ciencias Cognitivas en Leipzig. “No, pero ya en serio, yo creo que las nanas las suelen cantar las madres más a menudo que los padres, pero puede ser una cosa cultural”. En la que Koelsch, por cierto, no ve ninguna ventaja: “Yo personalmente creo que las nanas y otras canciones cantadas por los padres -y no sólo por las madres- tienen unos efectos muy beneficiosos para el niño”.

El científico prosigue: “De modo similar, no pienso que haya una base biológica para las diferencias musicales entre sexos. Las distintas preferencias musicales de hombres y mujeres vienen determinadas sobre todo por la cultura, probablemente. Pero es cierto, por ejemplo, que la música de algunas cantantes es considerada ‘para chicas’ por los adolescentes, y despreciada por los chicos. Y también es verdad que se manejan perfiles sobre la distribución de género de los oyentes para una canción, una banda, una emisora de radio o lo que sea. Steven Brown recoge algo de esto en Music and manipulation”. Ahí tenemos otro libro.

Manrique, creador del espacio Sólo para ellas en Radio 3, añade otro ángulo: “Los hombres tendemos a organizar nuestras preferencias con unos criterios más rígidos que las mujeres, como para convencernos de que controlamos la realidad; marcamos así nuestro territorio, y todo lo que queda fuera de la frontera tiene que ser necesariamente terrible”. “Las mujeres están mucho más desprejuiciadas”, prosigue el crítico, “y cuando escuchan música no tienen necesariamente que estar reforzando sus esquemas y estereotipos; tampoco necesitan comprarse todos los discos de B. B. King, por ejemplo”.

- ¿Por qué en mi discoteca tengo muchos más discos en las letras M y S que en el resto? Ésta no es de música. También mi agenda del móvil está llena de emes -manolos, marías, manriques-, y algo similar pasa en los diccionarios. La preponderancia de la M se debe seguramente a que no hay mejor forma concebible de empezar una palabra: cerrando la boca.

- Al ritmo sostenido que llevamos de sumar canciones a la Red… ¿Cuántos años faltan para que toda la música acabe en Internet, si tal quimera es posible? Es posible que ya esté en la Red toda la música, aunque sólo en un sentido estrecho de la palabra “toda”. También es verdad que, por ahora, muchas grabaciones descatalogadas sólo están disponibles en servidores de difusa legalidad. “Si encuentras algo que te interesa en una de esas páginas de descargas gratis”, aconseja Manrique con ironía, “más vale que te lo bajes de inmediato, porque al día siguiente pueden haber cerrado ‘por aviso legal’”.

De todos modos, “hay miles de canciones que no han llegado a Internet, y que quizá nunca lleguen”, dice Manrique. Las emisoras de radio, por ejemplo, tienen registradas innumerables interpretaciones en directo que emitieron desde sus estudios, y que rara vez se han editado en disco, y casi nunca han llegado a la Red. “¿O qué sabemos de la música de Indonesia, o de Manchuria en los años treinta?”, se pregunta Manrique ahora que no le oye el jefe.

- Y acabamos con la sexta pregunta ¿Por qué el segundo corte del disco parece siempre la mejor? Responde mi periodista favorito, Walter Matthau: “Oh vamos Hildy, ¿quién llega al segundo corte?”.

Una partitura…

Una església….

Un orgue….

Uns espectadors….

639 anys d’interpretació…..

“Mai he escoltat un so sense estimar-lo, l’unic problema amb els sons és la música”
-Escritos al oído- John Cage.

John Cage compositor que va atrapar el silenci en una de les seues obres, 4′33″ (1952), va escriure en 1987 “Organ 2/ASLSP“  on les sigles signifiquen “As Slow As Possible” - “deu tocar-se tan lentament com siga posible”
Aquesta indicació va generar un intens debat als seus seguidors.
En 1997 un grup de músics i filòsofs discutiren la qüestió en Trossingeny, Selva Negra, i es van suggerir diferents propostes.
Cage podria referir-se al temps màxim que pot aguantar un ésser humà fins a pedre les forces o perdre la paciència, amb aquesta proposta, Diane Luchese completà l’interpretació de Organ 2 durant 14 hores i 56 minuts ininterrompudament. La dificultat de l’execució resideix en donar a cada nota una longitud proporcional a la de les 8 pàgines que ocupa la partitura original.
Altra proposta va plantejar que la durada havia de correspondre amb el temps que viu un ésser humà. És a dir, haruia ser executada tant de temps com indica l’esperança de vida mitja mundial, que equival actualment a 66,7 anys.

Però la proposta que més va convèncer fou la de perllongar la peça amb la vida d’un orgue, la qual no és finita si se li procura un manteniment adequat.

El primer orgue amb teclat modern va ser construït en la catedral de Halberstadt en 1361, aquest orgue era el primer amb una clavitura de 12 notes que és el que s’utilitza avui en els nostres instruments de teclat. Es va acordar triar la durada de la peça amb aquesta data, i seria el temps transcorregut des de la construcció de l’orgue fins a la data d’inici de la seua interpretació. El resultat 639 anys. (1361-2000-2639)

A causa de la nostra era caracteritzada per la pressa, aquesta peça de música és una manera d’intentar retardar les nostres vides agitades. El “descobriment de la lentitud” i l’establiment “d’una pomera musical” es poden entendre com símbols de la confiança en el futur.

El lloc, St. Burchardi, una de les esglésies més velles de la ciutat de Halberstadt, Alemanya, construïda al voltant de l’any 1050.
Es va construir l’orgue específicament per a este fí, protegit amb cristall per a reduir el volum del seu so constant.
El concert va començar el 5 de setembre de 2001, 89 aniversari de John Cage, però durant 20 mesos no s’escoltava res ja que l’obra comença amb un silenci equivalent a aquest periode.
La primera nota es va escoltar el 5 de febrer del 2003 i des de llavors han anant succeint-se dues notes per any. Per a aconseguir-lo les tecles del orgue es mantenen pulsades durant mesos amb uns sacs d’arena que les mantenen pressionades.

Es venen localitats especials per a cada canvi d’acord. El pròxim és en el 2013.

“La música que preferisc, fins i tot més que la meva, és la que escoltem quan estem en silenci” - John Cage.

youtube per vore:
4′33″ per a piano
4′33″ per a orquestra

Noise with John Cage (1966)

John Cage “Imaginary Landscape No. 1″

Marcel Duchamps and John Cage

“On vulga que estiguem el que escoltem més freqüentment és soroll. Quan ho vam ignorar no molesta. Quan ho escoltem ho trobem fascinant. El so d’un camió a 50 milles per hora. L’estàtica entre emissores. La pluja. Volem capturar i controlar aquests sons, i usar-los no com efectes sonors sinó com instruments musicals.” - John Cage.

fonts:
john-cage.halberstadt.de
retroriff.com

enllaços:
john-cage.halberstadt.de
as-slow-as-possible.com
comprar partitura Organ 2

El que veiem en la iconografia de d’alt és una dona tocant una Harmònica de Cristall, aquest instrument té uns 250 anys i ara parlarem un poquet d’ell.
Moltes van ser les temptatives d’utilitzar el cristall com instrument musical. En documents de mitjan del segle XVII es fa referència a la realització de música amb l’ajuda de 30-40 diferents recipients de vidre temperats.
Esta tècnica va ser oblidada cap al final d’aquesta època i solament en 1744 va ser de nou descoberta per l’irlandès Richard Packrich qui el va dur per tota Anglaterra. L’èxit va ser molt gran i va provocar l’interès de Christoph-Willibald Gluck que es trobava en Londres. El jove Gluck va dominar el nou intrument i fins i tot va realitzar el “concert de vint-i-sis vidres temperats per aigua de manantial”.
La passió per l’harmònica de cristall també va capturar a l’ambaixador dels Estats Units, Benjamin Franklin, que va arribar a Londres en 1757. Franklin, famós pels seus invents, la va estudiar a fons i la va millorar. Els vidres els va substituir per tasses hemisfèriques modelades i col·locades sobre un eix de ferro que tenien un constant moviment a través d’un pedal. Les peces de cristall al girar i al tacte del dit amb les vores banyades provoquen un so afable i agradable.

L’harmònica de cristall es troba en el Museu Alemany de Munich.
Els sons del vidre prompte van conquistar Alemanya, Àustria i Rússia. Un famós psiquiátra, Mesmer, va utilitzar l’harmònica per a calmar pacients. Va ser en casa de Mesmer on Mozart el va escoltar per primera vegada, i va escriure música per al instrument inusual. (Adagio en do major KV 356 per a harmònica de cristall). En 1791, Mozart va escriure altra peça quan va escoltar tocar a Marianne Kirchgesner i quedar fascinat per la seua interpretació.(Música per harmònica de cristall, flauta, oboè, viola i violoncel)
Posteriorment van compondre música per l’harmònica Beethoven, Glinka, Berlioz, Rubinstein, Richard Strauss, Paganini….Goethe va admirar el seu sonar diví…

És curiós que en algunes ciutats d’Alemanya l’harmònica va ser prohibida per la llei perquè se suposava que “alterava l’estat mental de les persones, espantava a animals i provocaba trastorns mentals”
Però l’oblit d’aquest intrument no solament va anar per aquestes llegendes sinó també per la seua fragilitat i la seua tècnica inusual de tocar-lo. Amb la idea de millorar aquesta tècnica es van substituir els vidres per plaques de cristall i segurament l’execució era més convenient però la màgia del so del “cristall que cantava” va desaparèixer.
L’art veritable de tocar l’harmònica de cristall va ser perdut totalment, i l’harmònica va ser substituïda per una campana d’orquestra (un instrument que sembla un glockenspiel) i celesta en l’orquestra.
Entusiastes d’aquest so segueixen practicant aquest art i antiga tècnica sobre cristall. Un grup de l’actualitat és “Crystal Trio“.

Fins i tot hi ha intèrprets que mantenen viva l’harmònica.

Observant la foto podríem pensar que el que veiem es tracta d’aquests objectes que s’utilitzaven per a simular platillos volants en les antigues pel·lícules de ficció, cosa que per a realitzar una pel·lícula casolana ens serviria, però guardant la idea, el que veiem en la imatge és un instrument de percussió anomenat “Hung“.
Creat en els laboratoris pertanyents a la companyia PANArt, per Felix Rohner i Sabina Schärer en un cantó de Suïssa en l’any 2000, amb la idea de traslladar el so del steel drum (wikipedia) a un instrument portàtil.
Hang significa mà en idioma Bernés. És el resultat de 25 anys d’investigació científica, amb l’acer i altres instruments de percussió ressonant per tot el món, com són el Gong, el Gamelan, el Ghatam, etc. Pot dir-se que el Hang és el fructífer resultat de la unió d’art, ciència i tecnologia.
L’instrument es compon de dos hemisferis de metall soldats i els costats es diuen Ding i Gu. El costat Ding conté 8 tons musicals en forma de cercles que envolten a un cercle central major (el cridat Ding) i que té un so molt semblant al Gong. L’altre costat, el costat Gu, té un forat per a la ressonància del so que es genera dintre. Es pot tocar de moltes formes diferents: amb la punta dels dits, els pulgars o el palmell de la mà, o barrejant les tres alhora. La majoria del temps, el Hang se fica en les cames però també es pot tocar recolzat en altra superfície. Fins a la data (2008) solament s’han produït al voltant de 5000 instruments, ja que solament els fan els seus dos creadors, i actualment tan solament es fabriquen uns 400 a l’any, sent la llista d’espera de més d’un any per a obtenir-lo. A més únicament es venen en la casa matriu a Berna (Suïssa), pel que al preu resultant cal afegir-li el cost de desplaçament del comprador.

PANArt Hangbau AG
Engehaldenstr. 131
3012 Bern
Switzerland
Ací en PDF (anglés) historia del Hung pels seus cradors.

-Més informació
· hang-music.com
· English Oddmusic
· youtube

Mai parem de descobrir originals idees.
L’artista Tor Claussen (Musical Furnishings) ha inventat una taula formada per diferents mòduls mòbils de percussió, que bé et pot fer el paper d’una perfecta taula davant de la tele o en el menjador i al mateix temps resulta ser un instrument.

Mals de músics
L’estudi d’un instrument musical hauria de ser en gran part l’estudi del funcionament del nostre propi cos. El so i la música són el resultat de l’acció intel·ligent i sensible del cos sobre l’instrument.
Fins a un 75% dels pacients-músics desenvoluparàn malalties muscle-esquelètiques asociades a la seua profesió. Una cantitat que és major que les lesions dels deportistes. Així ho indica el Dr. Philipp Andwandter, Otorrinolaringòleg UC, que al investigar el tema comprobà que els músics patisen molt de les mans, però que no hi ha molta literatura mèdica com en el cas de les lesions dels deportistes.
Hi ha alteracions que només surgisen al moment de tocar l’instrument i no en les altres activitats cotidianes de la persona. ” Açò s’explica pels moviments repetitius que presionen les articulacions de manera fisiològicament anormal”.
La malaltia del músic dependeix de la forma de l’instrument i de la seua manera (o posició) de tocar-ho. ” El que més emmalalteix és l’amateur, i més que ell, el profesor de música”.
Els trataments requereixen molt de temps i paciència, amb més d’un 80% d’èxit.

Algunes Patologies Musicals:
1- Síndrome de dolor regional: per mal ús o sobre-ús del aparat locomotor i per causa del stress produït al sobrepasar els límits normals d’esforç de tendons i muscles. “Les dolencies en el antebraç son freqüents amb la Viola i Contrabaix. I en els instruments de corda, es lesionen els dits i el puny.
2- Neuropaties d’Atrapament: nervits que comencen a comprimir-se pel desenvolupament d’estructures veïnes (un muscle) i es caracteritza per sensació de formigueig.
3- Disfonia Motora Local: moviments involuntaris que surgeixen al moment de començar a utilitzar l’instrument, sense una causa precisa.
4- Osteroartritis: (osteoporosis) el desgast de la superficie de les articulacions que causen dolor, rigidesa i disminució de moviment. (El 77% dels violinistes pateix aquesta patologia al gastar la seua articulació temporomandibular)
5- Somatització: quan el stress, l’ansietat o la depresió dels músics es manifesta amb dolors aguts en les espatlles, colzes i mans.

(Ací video il·lustratiu)

És molt convenient complementar l’activitat física del músic amb algún tipus de deport o tècnica corporal.
El deport més recomanable per el seu gran benefici per a l’esquena es la natació. Altres activitats també recomanables per a músics són:
Tècnica Alexander (T.A a València)
Yoga
Tai-chi

A Terrasa tenim l’Institut de Fisiologia i Medicina de l’Art, el primer centre especialitzat del nostre pais que, a més d’oferir atenció mèdica completa exclusivament per artistes, porta a terme projectes d’investigació, divulgació i docència en aquest camp.

En Zadar, localitat de la regió de Dalmacia de Croacia, existeix un òrgue de mar, instrument en forma d’escala amb una mida de 75 metres i està fet amb marbre. Segons l’altura de la marea i la freqüència de les ones s’escolten curioses harmonies gràcies als 35 tubs d’orgue que sonen per l’aire que empenyen les ones.

Ací teniu una explicació més tècnica (en anglès).

I en este video (Youtube) podeu escoltar-ho.

A Espanya tenim algo paregut en Donostia-San Sebastià , “El peine de los vientos” (1973) obra de Eduardo Chillida. On l’artista va disenyar i realitzar suposadament en col·laboració del músic contemporani Luis de Pablo 7 orificis en la superficie de la plataforma on es trova l’escultura. El mar en funció de la força i la presió en la que entrara en el subsòl del peine produiria una presió en el aire que al eixir per cada orifici faria que el mar i el aire presionat per les ones isquera al exterior amb sons corresponents a les 7 notes musicals -do, re, mi, fa, sol, la, si- (Font)

Existeix un llibre que es diu “Anecdotario histórico español” de María Francisca Olmedo de Cerdá, on trobem una anècdota sobre el mestre Salvador Giner que diu:
“–¿SABÍAS QUE…cuando, en 1879, murió la primera esposa del rey Alfonso XII, María de las Mercedes, la Diputación de Madrid pensó en la composición de una “Misa de Réquiem”, en sufragio de la difunta? Eran tan escasos los días que faltaban para el funeral que, ningún compositor de talla, de los residentes en Madrid, aceptó el comprometido encargo y, todos coincidieron, especialmente el Maestro Barbieri, en aconsejar a la Diputación madrileña que recurriesen al músico valenciano Salvador Giner, porque esa tarea sólo podía realizarla él. Cuando le fue formulada la petición contestó el Maestro Giner con naturalidad “Dentro de dos días tendrán las partituras de la Misa”. Y las tuvieron.–”

La “Missa de Rèquiem” de Salvador Giner és a quatre veus, cor i orquestra, i ara tens l’oportunitat de sentirla en un concert que se celebra aquest diumenge 27 de gener 2008 en el Auditori de Torrent a les 19,00 hrs, participen Nuria García, Soledad Pedrosa, Jesús Álvarez, Fernando Martínez, la Jove Orquestra Salvador Giner de la “Societat Coral el Micalet”; Orfeó Polifònic de Massanassa; Orfeó “Manuel Palau”; Coral Giner de la Societat Coral El Micalet; amb la direcció de Miquel Juan García.
És un concert benèfic per a la restauració de la Parroquia Sagrada Familia de Torrent. L’entrada-donatiu és de 5 euros.

Salvador Giner tingué casa a Massarrojos on estiuejava i passava llargues temporades i on va compondre moltes obres inspirades en les costums de l’Horta Nord. Aix, Massarrojos veié nàixer obres com ara Es xopa fins la Moma; Una nit d’albades, inspirada en el cant dels xics a les xiques del poble; Bruixes en l’horta, que responia a la creença que al Camí Fondo hi havia un fantasma; el gran pas doble l’entrà de la Murta, inspirat en la tradició d’enramar murta per a les festes del poble; i per últim l’Ave Maris Stella, una joia del nostre patrimoni musical que, Salvador Giner creà exclusivament per a Massarrojs, concretament per al preciós acte de l’Encontre en la festa del Diumenge de Resurrecció.
Per retre homenatge al mestre, els veïns dedicaren la principal plaça del poble a la seua òpera El Soñador i, en la que fou sa casa, penjaren la làpida que hui està a la façana.
La casa de Salvador Giner a Massarrojos, encara que despullat del mobiliari i del piano, conserva, quasi intacte, l’estudi on escrigué les sues obres. Per la gran finestra que dóna a l’hort, segurament, entraven les muses de la inspiració. (text extret de la sèrie de postals “passejant per Massarrojos” de la Colla Ecologista i Cultural de Massarrojos)