concert de solistes

Dissabte 14 de març, auditori de l’Agrupació-22.30hres.

Propòsit del concert de hui….
”Els concerts o audicions són un element imprescindible en la formació del músic des dels començaments, ja que estimulen moltíssim la motivació per a millorar i aprendre. Totes les audicions són poques, si tenim en compte el gran bé que produïxen” Mª Angeles Manresa, en La actuación musical – (Manual bàsic per a la interpretació en públic)
Aquest és el propòsit principal del concert que L’Agrupació Musical de Massarrojos els oferix a tots vostès. En la nostra banda de música hi ha molts alumnes que estudien Grau Mig en el Conservatori i altres que ja han acabat la Carrera instrumental. El nivell de les bandes de música s’amida (entre altres coses) si tenen alumnes que estudien en les Escoles i Conservatoris de Música. Per això augmenta la qualitat interpretativa de les peces que es audicionen en els concerts.
Des de l’adreça de la Banda i la col·laboració i treball dels companys músics, volem que el concert d’avui servisca de formació contínua a les joves promeses musicals de la nostra Banda de música, i no cal dir, donar a conèixer el treball i dedicació extraordinària que estan realitzant en la seva formació musical i personal.
Un dels objectius específics de la formació integral dels ensenyaments musicals és la d’interpretar obres de diferents llenguatges musicals i adquirir les destreses i autocontrol necessaris per a interpretar en públic. Per això el concert té una doble intencionalitat: La formació i el virtuosisme – lluïment dels intèrprets. Esperem que la vetllada d’avui siga del grat de tots vostès i es torne a repetir en un futur.

El concert per a solista i la seua evolució en la història de la música.
Concert, composició musical, generalment en tres moviments, per a un o més instruments solistes acompanyats per una orquestra. El nom de concert unit a la música es va utilitzar per primera vegada a Itàlia en el segle XVI, però no es va fer habitual fins a al voltant de 1600 al començament del barroc. Al principi, el concert i el seu adjectiu relacionat, concertato, feien referència a una barreja de colors tonals instrumentals, vocals, o mixts. S’aplicaven a una àmplia varietat de peces sagrades o profanes que utilitzaven un grup mixt d’instruments, cantants o d’ambdós. Aquest grup podia ser tractat bé com un conjunt mixt unificat, bé com un conjunt de sons oposats uns a uns altres. Aquest estil concertant va ser desenvolupat especialment pel compositor italià Claudio Monteverdi, concretament en els seus llibres de madrigales cinquè a vuitè (1605-1638). Influït parcialment per Monteverdi, el compositor alemany Heinrich Schütz va aplicar el nou estil als seus treballs sacros en alemany. Aquest concepte va seguir vigent fins al segle XVIII, com pot apreciar-se en les moltes cantates sacres de Johann Sebastian Bach que duen el títol de concertos.
Així, el concert és una de les formes musicals més importants sorgides en el Barroc. Consisteix, en essència, en una peça en diversos moviments en la qual un o diversos solistes dialoguen amb una orquestra. Fruit de l’emergent consciència tímbrica, aquesta forma és a més la manifestació més important de l’estil concertat, que alhora és conseqüència del principi estètic bàsic del Barroc: la llei del contrast.
En aquesta època s’escriuen fonamentalment tres tipus de concerts: el concerto grosso (diversos solistes), el concerto ripieno (sense solista específic) i el concert per a solista. Aquest últim és el que té major repercussió en èpoques posteriors.

El concert clàssic.
A mitjan segle XVIII el canvi musical decisiu que va significar el pas des del barroc al classicisme no podia deixar d’afectar al concert. A part de la breu florida d’un derivat francès denominat simfonia concertante, el concerto grosso va morir i va donar pas a la simfonia, que va mantenir gran part dels seus trets. No obstant això, el concert per a solista va persistir com vehicle del virtuosisme, indispensable per als compositors que alhora eren intèrprets de la seva pròpia obra. El piano va suplantar gradualment al violí com instrument solista preferit. Va ser l’instrument favorit tant de Wolfgang Amadeus Mozart, qui va escriure els concerts més importants a la fi del segle XVIII, com de Ludwig van Beethoven, que els seus cinc concerts per a piano i el seu únic Concert en re major per a violí i orquestra (1806) van donar la consagració definitiva al seu desenvolupament.
Durant el classicisme, el concert va créixer encara més. La seva estructura era el reflex d’un compromís amb la forma tradicional del ritornello, en una parenceria de virtuosisme, així com de les noves formes i estils desenvolupats amb la simfonia. Els primers moviments es construïen com una variant del ritornello. Tant aquest com la primera secció solista se semblaven a la secció de l’exposició del primer moviment d’una simfonia. La resta del moviment també seguia un desenvolupament similar al primer moviment d’una simfonia, però amb el solista i l’orquestra tocant junts o de forma alternada. El moviment final era generalment un rondó amb una espècie d’estribillo recurrent. Els moviments lents quedaven menys determinats en la seva forma. Igual que les simfonies, els concerts es van convertir en obres grans, amb una personalitat pròpia i distintiva, que s’interpretaven en sales de concert públiques, davant d’una gran audiència.

El romanticisme.
A partir de 1820 només uns pocs compositors van escriure alguns concerts, destinats generalment a un intèrpret virtuós determinat. La forma sobrenatural de tocar el violí de Niccolò Paganini, prompte emulada pel pianista i compositor hongarès Franz Liszt, va contribuir a establir una espècie de mística al voltant de la figura del geni virtuós.
Liszt, els compositors alemanys Carl Maria von Weber, Felix Mendelssohn, Robert Schumann i Johannes Brahms; el polonès-francès Frédéric Chopin i el rus Piotr Ilich Chaikovski van compondre concerts importants, la majoria per a piano o violí. Les seves obres revelen un sentit experimental tant en la planificació general en tres moviments com en les formes internes. No obstant això, es van mantenir bàsicament sinfònics en la seva concepció. El solista i l’orquestra quasi sempre eren tractats per oposició, el que generalment duia a una síntesi eventual. Això constituïa un reflex de l’oposició tonal i la síntesi que generalment subjeuen en el cor de la forma sonata.

Francesc Lloréns i Arnal
Director de L’Agrupació Musical de Massarrojos

Vols compartir-ho?

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>