Agrupació Musical de Massarrojos

el concert més llarg de la història

Una ment…..

Una partitura…

Una església….

Un orgue….

Uns espectadors….

639 anys d’interpretació…..

“Mai he escoltat un so sense estimar-lo, l’unic problema amb els sons és la música”
-Escritos al oído- John Cage.

John Cage compositor que va atrapar el silenci en una de les seues obres, 4′33″ (1952), va escriure en 1987 “Organ 2/ASLSP“  on les sigles signifiquen “As Slow As Possible” - “deu tocar-se tan lentament com siga posible”
Aquesta indicació va generar un intens debat als seus seguidors.
En 1997 un grup de músics i filòsofs discutiren la qüestió en Trossingeny, Selva Negra, i es van suggerir diferents propostes.
Cage podria referir-se al temps màxim que pot aguantar un ésser humà fins a pedre les forces o perdre la paciència, amb aquesta proposta, Diane Luchese completà l’interpretació de Organ 2 durant 14 hores i 56 minuts ininterrompudament. La dificultat de l’execució resideix en donar a cada nota una longitud proporcional a la de les 8 pàgines que ocupa la partitura original.
Altra proposta va plantejar que la durada havia de correspondre amb el temps que viu un ésser humà. És a dir, haruia ser executada tant de temps com indica l’esperança de vida mitja mundial, que equival actualment a 66,7 anys.

Però la proposta que més va convèncer fou la de perllongar la peça amb la vida d’un orgue, la qual no és finita si se li procura un manteniment adequat.

El primer orgue amb teclat modern va ser construït en la catedral de Halberstadt en 1361, aquest orgue era el primer amb una clavitura de 12 notes que és el que s’utilitza avui en els nostres instruments de teclat. Es va acordar triar la durada de la peça amb aquesta data, i seria el temps transcorregut des de la construcció de l’orgue fins a la data d’inici de la seua interpretació. El resultat 639 anys. (1361-2000-2639)

A causa de la nostra era caracteritzada per la pressa, aquesta peça de música és una manera d’intentar retardar les nostres vides agitades. El “descobriment de la lentitud” i l’establiment “d’una pomera musical” es poden entendre com símbols de la confiança en el futur.

El lloc, St. Burchardi, una de les esglésies més velles de la ciutat de Halberstadt, Alemanya, construïda al voltant de l’any 1050.
Es va construir l’orgue específicament per a este fí, protegit amb cristall per a reduir el volum del seu so constant.
El concert va començar el 5 de setembre de 2001, 89 aniversari de John Cage, però durant 20 mesos no s’escoltava res ja que l’obra comença amb un silenci equivalent a aquest periode.
La primera nota es va escoltar el 5 de febrer del 2003 i des de llavors han anant succeint-se dues notes per any. Per a aconseguir-lo les tecles del orgue es mantenen pulsades durant mesos amb uns sacs d’arena que les mantenen pressionades.

Es venen localitats especials per a cada canvi d’acord. El pròxim és en el 2013.

“La música que preferisc, fins i tot més que la meva, és la que escoltem quan estem en silenci” - John Cage.

youtube per vore:
4′33″ per a piano
4′33″ per a orquestra

Noise with John Cage (1966)

John Cage “Imaginary Landscape No. 1″

Marcel Duchamps and John Cage

“On vulga que estiguem el que escoltem més freqüentment és soroll. Quan ho vam ignorar no molesta. Quan ho escoltem ho trobem fascinant. El so d’un camió a 50 milles per hora. L’estàtica entre emissores. La pluja. Volem capturar i controlar aquests sons, i usar-los no com efectes sonors sinó com instruments musicals.” - John Cage.

fonts:
john-cage.halberstadt.de
retroriff.com

enllaços:
john-cage.halberstadt.de
as-slow-as-possible.com
comprar partitura Organ 2

concert de solistes

Dissabte 14 de març, auditori de l’Agrupació-22.30hres.

Propòsit del concert de hui….
”Els concerts o audicions són un element imprescindible en la formació del músic des dels començaments, ja que estimulen moltíssim la motivació per a millorar i aprendre. Totes les audicions són poques, si tenim en compte el gran bé que produïxen” Mª Angeles Manresa, en La actuación musical - (Manual bàsic per a la interpretació en públic)
Aquest és el propòsit principal del concert que L’Agrupació Musical de Massarrojos els oferix a tots vostès. En la nostra banda de música hi ha molts alumnes que estudien Grau Mig en el Conservatori i altres que ja han acabat la Carrera instrumental. El nivell de les bandes de música s’amida (entre altres coses) si tenen alumnes que estudien en les Escoles i Conservatoris de Música. Per això augmenta la qualitat interpretativa de les peces que es audicionen en els concerts.
Des de l’adreça de la Banda i la col·laboració i treball dels companys músics, volem que el concert d’avui servisca de formació contínua a les joves promeses musicals de la nostra Banda de música, i no cal dir, donar a conèixer el treball i dedicació extraordinària que estan realitzant en la seva formació musical i personal.
Un dels objectius específics de la formació integral dels ensenyaments musicals és la d’interpretar obres de diferents llenguatges musicals i adquirir les destreses i autocontrol necessaris per a interpretar en públic. Per això el concert té una doble intencionalitat: La formació i el virtuosisme - lluïment dels intèrprets. Esperem que la vetllada d’avui siga del grat de tots vostès i es torne a repetir en un futur.

El concert per a solista i la seua evolució en la història de la música.
Concert, composició musical, generalment en tres moviments, per a un o més instruments solistes acompanyats per una orquestra. El nom de concert unit a la música es va utilitzar per primera vegada a Itàlia en el segle XVI, però no es va fer habitual fins a al voltant de 1600 al començament del barroc. Al principi, el concert i el seu adjectiu relacionat, concertato, feien referència a una barreja de colors tonals instrumentals, vocals, o mixts. S’aplicaven a una àmplia varietat de peces sagrades o profanes que utilitzaven un grup mixt d’instruments, cantants o d’ambdós. Aquest grup podia ser tractat bé com un conjunt mixt unificat, bé com un conjunt de sons oposats uns a uns altres. Aquest estil concertant va ser desenvolupat especialment pel compositor italià Claudio Monteverdi, concretament en els seus llibres de madrigales cinquè a vuitè (1605-1638). Influït parcialment per Monteverdi, el compositor alemany Heinrich Schütz va aplicar el nou estil als seus treballs sacros en alemany. Aquest concepte va seguir vigent fins al segle XVIII, com pot apreciar-se en les moltes cantates sacres de Johann Sebastian Bach que duen el títol de concertos.
Així, el concert és una de les formes musicals més importants sorgides en el Barroc. Consisteix, en essència, en una peça en diversos moviments en la qual un o diversos solistes dialoguen amb una orquestra. Fruit de l’emergent consciència tímbrica, aquesta forma és a més la manifestació més important de l’estil concertat, que alhora és conseqüència del principi estètic bàsic del Barroc: la llei del contrast.
En aquesta època s’escriuen fonamentalment tres tipus de concerts: el concerto grosso (diversos solistes), el concerto ripieno (sense solista específic) i el concert per a solista. Aquest últim és el que té major repercussió en èpoques posteriors.

El concert clàssic.
A mitjan segle XVIII el canvi musical decisiu que va significar el pas des del barroc al classicisme no podia deixar d’afectar al concert. A part de la breu florida d’un derivat francès denominat simfonia concertante, el concerto grosso va morir i va donar pas a la simfonia, que va mantenir gran part dels seus trets. No obstant això, el concert per a solista va persistir com vehicle del virtuosisme, indispensable per als compositors que alhora eren intèrprets de la seva pròpia obra. El piano va suplantar gradualment al violí com instrument solista preferit. Va ser l’instrument favorit tant de Wolfgang Amadeus Mozart, qui va escriure els concerts més importants a la fi del segle XVIII, com de Ludwig van Beethoven, que els seus cinc concerts per a piano i el seu únic Concert en re major per a violí i orquestra (1806) van donar la consagració definitiva al seu desenvolupament.
Durant el classicisme, el concert va créixer encara més. La seva estructura era el reflex d’un compromís amb la forma tradicional del ritornello, en una parenceria de virtuosisme, així com de les noves formes i estils desenvolupats amb la simfonia. Els primers moviments es construïen com una variant del ritornello. Tant aquest com la primera secció solista se semblaven a la secció de l’exposició del primer moviment d’una simfonia. La resta del moviment també seguia un desenvolupament similar al primer moviment d’una simfonia, però amb el solista i l’orquestra tocant junts o de forma alternada. El moviment final era generalment un rondó amb una espècie d’estribillo recurrent. Els moviments lents quedaven menys determinats en la seva forma. Igual que les simfonies, els concerts es van convertir en obres grans, amb una personalitat pròpia i distintiva, que s’interpretaven en sales de concert públiques, davant d’una gran audiència.

El romanticisme.
A partir de 1820 només uns pocs compositors van escriure alguns concerts, destinats generalment a un intèrpret virtuós determinat. La forma sobrenatural de tocar el violí de Niccolò Paganini, prompte emulada pel pianista i compositor hongarès Franz Liszt, va contribuir a establir una espècie de mística al voltant de la figura del geni virtuós.
Liszt, els compositors alemanys Carl Maria von Weber, Felix Mendelssohn, Robert Schumann i Johannes Brahms; el polonès-francès Frédéric Chopin i el rus Piotr Ilich Chaikovski van compondre concerts importants, la majoria per a piano o violí. Les seves obres revelen un sentit experimental tant en la planificació general en tres moviments com en les formes internes. No obstant això, es van mantenir bàsicament sinfònics en la seva concepció. El solista i l’orquestra quasi sempre eren tractats per oposició, el que generalment duia a una síntesi eventual. Això constituïa un reflex de l’oposició tonal i la síntesi que generalment subjeuen en el cor de la forma sonata.

Francesc Lloréns i Arnal
Director de L’Agrupació Musical de Massarrojos

Subscriu-te per eMail

Buscar