Agrupació Musical de Massarrojos

…anem a Certamen!

XXXIV CERTAMEN PROVINCIAL DE BANDES DE MÚSICA
15-16 maig 2010

Segona secció – diumenge 16 de maig de 2010
Palau de la Música i Congressos de València

11.00 h.    AGRUPACIÓ MUSICAL DE MASSARROJOS

12.00 h.    Unión Musical Santa Cecilia de Castellar-Oliveral

13.00 h.    Unión Musical Santa María del Puig

14.00 h.    Descans

17.00 h.    Unión Musical de Xeraco

18.00 h.    Unión Protectora Musical de Vallada

19.00 h.    Agrupació musical invitada

20.00 h.    Lliurament de premis

______________________________

Per vore les obres obligades de cada secció ací.
Per vore les bases ací.

Concert de Nadal

Dissabte 19 de desembre 2009 , 19.30hrs - Auditori de l’Agrupació Musical de Massarrojos - cine

JAZZ a massarrojos

Divendres 20 de novembre 2009 , 23.00hrs - Auditori de l’Agrupació Musical de Massarrojos - cine
Apertura de portes a les 22.30hrs. per poder fer-te una copa.

Comencen les activitats de Santa Cecília 2009

Totes les activitats ací.

La ciencia del rock

Artícle de Javier Sampedro - El País 30/08/2009

Seis explicaciones matemáticas a los misterios del pop a partir de las últimas revelaciones musicológicas.

Ésta es la primera entradilla de la historia que no responde las cinco preguntas clásicas del periodismo, sino que plantea seis: ¿Están las melodías cerca de acabarse? ¿Por qué el iPod parece el mejor de los djs? ¿Hay música para chicas y para machotes? ¿Por qué tengo muchos más discos en las letras M y S que en el resto? ¿Cuántos años faltan para que toda la música acabe en Internet? ¿Por qué la segunda canción del disco parece siempre la mejor? Las preguntas son del jefe, así que hay que responderlas. Por fortuna no falta material en las librerías, con las recientes obras del neurólogo Oliver Sacks (Musicofilia, en Anagrama) o del músico y científico cognitivo Daniel Levitin (El cerebro y la música, en RBA), ambas originales y de un gran interés, y de algún otro libro. Además uno tiene sus contactos, así que vamos a ello.

- ¿Están las melodías cerca de acabarse o las canciones (no atonales, claro) son infinitas? El número de melodías dodecafónicas es fácil de calcular -son unos 500 millones-, pero difícil de interpretar. Casi toda la música es tonal, es decir, que se basa en generar y resolver tensiones sobre un punto de anclaje o reposo armónico (la tonalidad, como do mayor o la menor). Cualquier sistema tonal implica que unas notas (la tónica o ancla y sus socios naturales) se utilizan mucho más que otras en una melodía.

Lo que hizo Schönberg fue prohibir por estatuto usar una nota más que otra: la melodía dodecafónica debe llevar las 12 notas que hay en la escala, y ni una más. Schönberg no fue el primer músico atonal, pero sí el primero en proponer esa fórmula matemática simple para garantizar al compositor una atonalidad cristalina.Las posibles melodías dodecafónicas, por tanto, son las permutaciones de 12 notas tomadas de 12 en 12, que son 12! (12 factorial, o 12 x 11 x 10 x 9…), o cerca de 500 millones. La biblioteca de iTunes tiene seis millones de canciones, así que ahí parece haber margen para 80 bibliotecas iTunes más. Lo que ocurre es que poca gente llamaría melodías a la mayor parte de esos productos matemáticos.

Responde mi crítico musical favorito, Diego A. Manrique: “Uno de los primeros números de Rolling Stone se planteó la cuestión a principios de los setenta. ¿Se están acabando las melodías? No supieron responderla”.

¿Cuántas melodías tonales hay? Una forma de estimarlo puede ser no partir de 12 notas, sino de 7: la escala diatónica descubierta por Pitágoras (do re mi fa sol la si), casi un producto de la física del sonido. Son las teclas blancas del piano, y casi cualquier forma en que uno toque esas teclas produce una melodía tonal.

Pero las permutaciones de siete notas tomadas de siete en siete apenas pasan de 5.000. Cada una debería estar repetida 1.200 veces en iTunes. Y aún puede que siete notas sean demasiadas. El mayor éxito de Weather Report, Birdland, se basa en una melodía de una simpleza insultante: sus cinco notas sólo dan 120 permutaciones. ¿Entonces qué pasa?

Que el diablo mora en los detalles. Cuando las primeras bossa nova fueron acusadas de monótonas, Antonio Carlos Jobim respondió con la Samba de uma nota so, donde la única nota de la melodía adquiere cinco significados radicalmente distintos según a qué acorde pertenezca. La innovación en música, como en todo lo demás, no es una cuestión de combinatoria, sino de profundidad, durará cuanto dure el talento.

- ¿Cómo funciona el shuffle del iPod, que a veces parece el mejor de los djs? “La reproducción de canciones obedece estrictamente a una selección aleatoria entre las que tiene almacenadas”, dice el portavoz de Apple, Paco Lara. ¿Será entonces el azar el mejor de los djs? No. La clave está en el almacén, o en su guardián: un autómata llamado Genius. Es parte de la última versión de iTunes, el programa de Apple para reproducir, organizar, sincronizar y comprar música.

“iTunes 8 incluye la revolucionaria característica Genius”, explica Lara, “que con un solo click en una canción crea una lista de reproducción con otras canciones de tu biblioteca que van bien juntas con ella”. Pero entonces, ¿está programado en iTunes el concepto ir bien juntas? Aquí pinchamos: “Me temo que los algoritmos que están detrás de la tecnología Genius no están descritos públicamente”.

Según Apple, Genius ayuda al usuario a “redescubrir las canciones favoritas que ya tiene”, y le sugiere canciones afines “que todavía no tiene”, por si quieren añadirlas a su colección. Genius combina tu información con los datos anónimos de millones de usuarios de iTunes y la procesa con esos misteriosos “algoritmos desarrollados por Apple”. ¿De qué van?

Genius es un filtro colaborativo, un tipo de programa que recoge información sobre los gustos de todos y la usa para predecir el gusto de cada uno. Estos sistemas no funcionan sacando promedios, sino deduciendo pautas. Buscan a otros usuarios con tu mismo patrón de preferencias, y luego aplican un principio simple y eficaz: quienes han coincidido antes tienden a coincidir después. Los humanos somos así, y Genius lo sabe.

“Pruébalo”, me dijo Lara, y así lo he hecho estos días. Es verdaderamente espectacular. Con muy poca información de partida -como una versión concreta de Summertime por el guitarrista de jazz Barney Kessel-, Genius ha clavado mi perfil de oyente, hasta el extremo de que ya me ha descubierto otros cuatro guitarristas a los que ignoraba por entero, y que me gustan mucho más que Barney Kessel, les confieso espontáneamente. ¿Cómo lo hizo?

Manrique explica: “Hay una empresa que se dedica a clasificar las canciones según características como el tiempo que tarda en entrar la melodía, el número de veces que se repite el estribillo o el tipo de armonías. Presumían de predecir los éxitos”. Así funciona Genius -con criterios musicológicos- y por eso funciona tan bien.

Pero Genius también usa cualquier otro truco que le venga bien. Por ejemplo, le metí las gymnopédies de Erik Satie y me devolvió el tema de La lista de Schindler, de John Williams, que no se parece en nada. Genius lo había encontrado en Google. Y no reparó en que ése era otro John Williams: un guitarrista clásico conocido por sus transcripciones de Satie.

- ¿Hay una música para chicas y otra para machotes? “Sí, pero sólo en España”, responde con humor (alemán) mi musicólogo y neurocientífico favorito, Stefan Koelsch, del Instituto Max Planck de Ciencias Cognitivas en Leipzig. “No, pero ya en serio, yo creo que las nanas las suelen cantar las madres más a menudo que los padres, pero puede ser una cosa cultural”. En la que Koelsch, por cierto, no ve ninguna ventaja: “Yo personalmente creo que las nanas y otras canciones cantadas por los padres -y no sólo por las madres- tienen unos efectos muy beneficiosos para el niño”.

El científico prosigue: “De modo similar, no pienso que haya una base biológica para las diferencias musicales entre sexos. Las distintas preferencias musicales de hombres y mujeres vienen determinadas sobre todo por la cultura, probablemente. Pero es cierto, por ejemplo, que la música de algunas cantantes es considerada ‘para chicas’ por los adolescentes, y despreciada por los chicos. Y también es verdad que se manejan perfiles sobre la distribución de género de los oyentes para una canción, una banda, una emisora de radio o lo que sea. Steven Brown recoge algo de esto en Music and manipulation”. Ahí tenemos otro libro.

Manrique, creador del espacio Sólo para ellas en Radio 3, añade otro ángulo: “Los hombres tendemos a organizar nuestras preferencias con unos criterios más rígidos que las mujeres, como para convencernos de que controlamos la realidad; marcamos así nuestro territorio, y todo lo que queda fuera de la frontera tiene que ser necesariamente terrible”. “Las mujeres están mucho más desprejuiciadas”, prosigue el crítico, “y cuando escuchan música no tienen necesariamente que estar reforzando sus esquemas y estereotipos; tampoco necesitan comprarse todos los discos de B. B. King, por ejemplo”.

- ¿Por qué en mi discoteca tengo muchos más discos en las letras M y S que en el resto? Ésta no es de música. También mi agenda del móvil está llena de emes -manolos, marías, manriques-, y algo similar pasa en los diccionarios. La preponderancia de la M se debe seguramente a que no hay mejor forma concebible de empezar una palabra: cerrando la boca.

- Al ritmo sostenido que llevamos de sumar canciones a la Red… ¿Cuántos años faltan para que toda la música acabe en Internet, si tal quimera es posible? Es posible que ya esté en la Red toda la música, aunque sólo en un sentido estrecho de la palabra “toda”. También es verdad que, por ahora, muchas grabaciones descatalogadas sólo están disponibles en servidores de difusa legalidad. “Si encuentras algo que te interesa en una de esas páginas de descargas gratis”, aconseja Manrique con ironía, “más vale que te lo bajes de inmediato, porque al día siguiente pueden haber cerrado ‘por aviso legal’”.

De todos modos, “hay miles de canciones que no han llegado a Internet, y que quizá nunca lleguen”, dice Manrique. Las emisoras de radio, por ejemplo, tienen registradas innumerables interpretaciones en directo que emitieron desde sus estudios, y que rara vez se han editado en disco, y casi nunca han llegado a la Red. “¿O qué sabemos de la música de Indonesia, o de Manchuria en los años treinta?”, se pregunta Manrique ahora que no le oye el jefe.

- Y acabamos con la sexta pregunta ¿Por qué el segundo corte del disco parece siempre la mejor? Responde mi periodista favorito, Walter Matthau: “Oh vamos Hildy, ¿quién llega al segundo corte?”.

Fira de Bandes

Els pròxims 9 i 10 de maig, en els Jardíns de Vivers de la ciutat de València, se celebrarà la “Fira de Bandes” amb motiu del 25 aniversari de la Coordinadora de Societats Musicals de la ciutat de València.
En les dues jornades de celebració, podrem conèixer una àmplia mostra de totes les activitats que realitzen les Societats Musicals de la ciutat de València, i gaudirem d’un ampli nombre d’actuacions musicals i tallers didàctics distribuits per diferents punts dels jardins.

L’Agrupació Musical de Massarrojos estarem a la caseta nº 62.
Per part de l’Agrupació tenim l’audició d’un grup de saxos el diumenge 10 a les 12hrs. a l’espai “punt 4″, habilitat al final del Passeig Antonio Machado, a la dreta de la porta Pius XII.

La fundació de la Coordinadora es remunta a juliol de 1983. En una junta de directius de bandes de música de la ciutat es van acordar els principis pels quals s’anaven a regir les actuacions de les bandes en actes bàsicament contractats o en contraprestació per l’Ajuntament.
Les Societats Musicals participants en eixa primera junta van ser tan sol sis:
- Societat Ins. Obrer Agrícola i Musical de Benimamet .
- Unió Musical L’Horta de Sant Marcel·lí.
- Societat Ins. Musical del Palmar.
- Societat Musical Unió de Pescadors del Cabañal.
- Centre Instructiu Musical de Benimaclet.
- Societat Ateneu Musical del Port.

Es contava llavors amb 250 músics/as i en les Escoles de educandos es formaven al voltant de 300 xiquets i xiquetes.

Per saber més visiteu la web de la coordinadora.

el concert més llarg de la història

Una ment…..

Una partitura…

Una església….

Un orgue….

Uns espectadors….

639 anys d’interpretació…..

“Mai he escoltat un so sense estimar-lo, l’unic problema amb els sons és la música”
-Escritos al oído- John Cage.

John Cage compositor que va atrapar el silenci en una de les seues obres, 4′33″ (1952), va escriure en 1987 “Organ 2/ASLSP“  on les sigles signifiquen “As Slow As Possible” - “deu tocar-se tan lentament com siga posible”
Aquesta indicació va generar un intens debat als seus seguidors.
En 1997 un grup de músics i filòsofs discutiren la qüestió en Trossingeny, Selva Negra, i es van suggerir diferents propostes.
Cage podria referir-se al temps màxim que pot aguantar un ésser humà fins a pedre les forces o perdre la paciència, amb aquesta proposta, Diane Luchese completà l’interpretació de Organ 2 durant 14 hores i 56 minuts ininterrompudament. La dificultat de l’execució resideix en donar a cada nota una longitud proporcional a la de les 8 pàgines que ocupa la partitura original.
Altra proposta va plantejar que la durada havia de correspondre amb el temps que viu un ésser humà. És a dir, haruia ser executada tant de temps com indica l’esperança de vida mitja mundial, que equival actualment a 66,7 anys.

Però la proposta que més va convèncer fou la de perllongar la peça amb la vida d’un orgue, la qual no és finita si se li procura un manteniment adequat.

El primer orgue amb teclat modern va ser construït en la catedral de Halberstadt en 1361, aquest orgue era el primer amb una clavitura de 12 notes que és el que s’utilitza avui en els nostres instruments de teclat. Es va acordar triar la durada de la peça amb aquesta data, i seria el temps transcorregut des de la construcció de l’orgue fins a la data d’inici de la seua interpretació. El resultat 639 anys. (1361-2000-2639)

A causa de la nostra era caracteritzada per la pressa, aquesta peça de música és una manera d’intentar retardar les nostres vides agitades. El “descobriment de la lentitud” i l’establiment “d’una pomera musical” es poden entendre com símbols de la confiança en el futur.

El lloc, St. Burchardi, una de les esglésies més velles de la ciutat de Halberstadt, Alemanya, construïda al voltant de l’any 1050.
Es va construir l’orgue específicament per a este fí, protegit amb cristall per a reduir el volum del seu so constant.
El concert va començar el 5 de setembre de 2001, 89 aniversari de John Cage, però durant 20 mesos no s’escoltava res ja que l’obra comença amb un silenci equivalent a aquest periode.
La primera nota es va escoltar el 5 de febrer del 2003 i des de llavors han anant succeint-se dues notes per any. Per a aconseguir-lo les tecles del orgue es mantenen pulsades durant mesos amb uns sacs d’arena que les mantenen pressionades.

Es venen localitats especials per a cada canvi d’acord. El pròxim és en el 2013.

“La música que preferisc, fins i tot més que la meva, és la que escoltem quan estem en silenci” - John Cage.

youtube per vore:
4′33″ per a piano
4′33″ per a orquestra

Noise with John Cage (1966)

John Cage “Imaginary Landscape No. 1″

Marcel Duchamps and John Cage

“On vulga que estiguem el que escoltem més freqüentment és soroll. Quan ho vam ignorar no molesta. Quan ho escoltem ho trobem fascinant. El so d’un camió a 50 milles per hora. L’estàtica entre emissores. La pluja. Volem capturar i controlar aquests sons, i usar-los no com efectes sonors sinó com instruments musicals.” - John Cage.

fonts:
john-cage.halberstadt.de
retroriff.com

enllaços:
john-cage.halberstadt.de
as-slow-as-possible.com
comprar partitura Organ 2

concert de solistes

Dissabte 14 de març, auditori de l’Agrupació-22.30hres.

Propòsit del concert de hui….
”Els concerts o audicions són un element imprescindible en la formació del músic des dels començaments, ja que estimulen moltíssim la motivació per a millorar i aprendre. Totes les audicions són poques, si tenim en compte el gran bé que produïxen” Mª Angeles Manresa, en La actuación musical - (Manual bàsic per a la interpretació en públic)
Aquest és el propòsit principal del concert que L’Agrupació Musical de Massarrojos els oferix a tots vostès. En la nostra banda de música hi ha molts alumnes que estudien Grau Mig en el Conservatori i altres que ja han acabat la Carrera instrumental. El nivell de les bandes de música s’amida (entre altres coses) si tenen alumnes que estudien en les Escoles i Conservatoris de Música. Per això augmenta la qualitat interpretativa de les peces que es audicionen en els concerts.
Des de l’adreça de la Banda i la col·laboració i treball dels companys músics, volem que el concert d’avui servisca de formació contínua a les joves promeses musicals de la nostra Banda de música, i no cal dir, donar a conèixer el treball i dedicació extraordinària que estan realitzant en la seva formació musical i personal.
Un dels objectius específics de la formació integral dels ensenyaments musicals és la d’interpretar obres de diferents llenguatges musicals i adquirir les destreses i autocontrol necessaris per a interpretar en públic. Per això el concert té una doble intencionalitat: La formació i el virtuosisme - lluïment dels intèrprets. Esperem que la vetllada d’avui siga del grat de tots vostès i es torne a repetir en un futur.

El concert per a solista i la seua evolució en la història de la música.
Concert, composició musical, generalment en tres moviments, per a un o més instruments solistes acompanyats per una orquestra. El nom de concert unit a la música es va utilitzar per primera vegada a Itàlia en el segle XVI, però no es va fer habitual fins a al voltant de 1600 al començament del barroc. Al principi, el concert i el seu adjectiu relacionat, concertato, feien referència a una barreja de colors tonals instrumentals, vocals, o mixts. S’aplicaven a una àmplia varietat de peces sagrades o profanes que utilitzaven un grup mixt d’instruments, cantants o d’ambdós. Aquest grup podia ser tractat bé com un conjunt mixt unificat, bé com un conjunt de sons oposats uns a uns altres. Aquest estil concertant va ser desenvolupat especialment pel compositor italià Claudio Monteverdi, concretament en els seus llibres de madrigales cinquè a vuitè (1605-1638). Influït parcialment per Monteverdi, el compositor alemany Heinrich Schütz va aplicar el nou estil als seus treballs sacros en alemany. Aquest concepte va seguir vigent fins al segle XVIII, com pot apreciar-se en les moltes cantates sacres de Johann Sebastian Bach que duen el títol de concertos.
Així, el concert és una de les formes musicals més importants sorgides en el Barroc. Consisteix, en essència, en una peça en diversos moviments en la qual un o diversos solistes dialoguen amb una orquestra. Fruit de l’emergent consciència tímbrica, aquesta forma és a més la manifestació més important de l’estil concertat, que alhora és conseqüència del principi estètic bàsic del Barroc: la llei del contrast.
En aquesta època s’escriuen fonamentalment tres tipus de concerts: el concerto grosso (diversos solistes), el concerto ripieno (sense solista específic) i el concert per a solista. Aquest últim és el que té major repercussió en èpoques posteriors.

El concert clàssic.
A mitjan segle XVIII el canvi musical decisiu que va significar el pas des del barroc al classicisme no podia deixar d’afectar al concert. A part de la breu florida d’un derivat francès denominat simfonia concertante, el concerto grosso va morir i va donar pas a la simfonia, que va mantenir gran part dels seus trets. No obstant això, el concert per a solista va persistir com vehicle del virtuosisme, indispensable per als compositors que alhora eren intèrprets de la seva pròpia obra. El piano va suplantar gradualment al violí com instrument solista preferit. Va ser l’instrument favorit tant de Wolfgang Amadeus Mozart, qui va escriure els concerts més importants a la fi del segle XVIII, com de Ludwig van Beethoven, que els seus cinc concerts per a piano i el seu únic Concert en re major per a violí i orquestra (1806) van donar la consagració definitiva al seu desenvolupament.
Durant el classicisme, el concert va créixer encara més. La seva estructura era el reflex d’un compromís amb la forma tradicional del ritornello, en una parenceria de virtuosisme, així com de les noves formes i estils desenvolupats amb la simfonia. Els primers moviments es construïen com una variant del ritornello. Tant aquest com la primera secció solista se semblaven a la secció de l’exposició del primer moviment d’una simfonia. La resta del moviment també seguia un desenvolupament similar al primer moviment d’una simfonia, però amb el solista i l’orquestra tocant junts o de forma alternada. El moviment final era generalment un rondó amb una espècie d’estribillo recurrent. Els moviments lents quedaven menys determinats en la seva forma. Igual que les simfonies, els concerts es van convertir en obres grans, amb una personalitat pròpia i distintiva, que s’interpretaven en sales de concert públiques, davant d’una gran audiència.

El romanticisme.
A partir de 1820 només uns pocs compositors van escriure alguns concerts, destinats generalment a un intèrpret virtuós determinat. La forma sobrenatural de tocar el violí de Niccolò Paganini, prompte emulada pel pianista i compositor hongarès Franz Liszt, va contribuir a establir una espècie de mística al voltant de la figura del geni virtuós.
Liszt, els compositors alemanys Carl Maria von Weber, Felix Mendelssohn, Robert Schumann i Johannes Brahms; el polonès-francès Frédéric Chopin i el rus Piotr Ilich Chaikovski van compondre concerts importants, la majoria per a piano o violí. Les seves obres revelen un sentit experimental tant en la planificació general en tres moviments com en les formes internes. No obstant això, es van mantenir bàsicament sinfònics en la seva concepció. El solista i l’orquestra quasi sempre eren tractats per oposició, el que generalment duia a una síntesi eventual. Això constituïa un reflex de l’oposició tonal i la síntesi que generalment subjeuen en el cor de la forma sonata.

Francesc Lloréns i Arnal
Director de L’Agrupació Musical de Massarrojos

Orquestra Sinfònica de YouTube

You Tube, el lloc web que permet a usuaris compartir vídeos digitals a través d’internet, anima als músics professionals i aficionats de totes les edats i llocs del món a participar en una audició per a formar part de l’Orquestra Sinfònica de YouTube.
Per a participar cal enviar un vídeo interpretant l’obra composta per a l’ocasió per Tan Dun, premiat per la banda sonora de la pel·lícula Tigre i Drac. Els vídeos rebuts s’inclouran en el primer concert virtual en vídeo i els seleccionats actuaran en el Carnegie Hall de Nova York a l’abril de 2009.
Per a més informació accediu a Orquesta Sinfònica de You Tube.

Ja està ací Santa Cecília

Com tots els anys presentem les activitats de Santa Cecília.
Mireu-les ací.

Subscriu-te per eMail

Buscar